Capítol I

Amb el peus penjats en el no-res, en Max es balanceja mentre entona una melodia estranya, però dolça. Sota seu, el gran buit es fon en una espiral de boira cada cop més espessa, que desapareix en l’infinit; a sobre, però, un cel blau lluu amb tota la seva calma i generositat.
El cap d’en Max no pot parar de pensar, idees vertiginoses brollen l’una darrera l’altra sense donar-li respir, i es colapsen les unes amb les altres sense que ell en pugui treure res de clar. Les respostes se li escapen, i ja no sap quines són les preguntes. El seu cap és un garbuix de mots inconnexos, de sensacions esfereïdores barregades amb sabors de plaer, no entén res de res i tot aquest esforç l’esgota infinitament.
Fa setanta-dues hores que ha fugit de casa. A hores d’ara ja deu tenir tota la comarca al seu darrera.
Però ell ja és molt lluny, assegut a la punta d’aquell penya-segat, amb els peus penjant a l’ombra, mentre intenta cercar un nou món que ningú no ha vist mai.