RECORDA! Història d’en Max (text complert il.lustrat)

RECORDA! Història d’en Max
(text pel 1er disc de Projecte NA!, by Bet Gàrgola. Fotos by Jordi Solà)

INTROITO

El món de les realitats és molt confús i, tal manera, molt concret. Què és realitat? Què és somni? El nostre estat a cada moment varia, com també varia el Temps de cada vivència. Així doncs, què és passat i què és futur dins d’aquesta realitat dual? Per una banda, vivim una història llarga i continuada que segueix un esquema temporal que comprenem a la perfecció. Però també és veritat que aquesta història viva és pot capgirar en qualsevol moment, sense previ avís, enfotent-se de totes les lleis temporals, espaials o dimensionals. Això és així i no tenim cap privilegi per poder canviar-ho.
Però quan som a l’altra banda d’aquesta realitat, el temps ja no importa, és una nimiesa dins d’un món regit per altres lleis. Tot pot passar en breus instants, però alhora tot és com ha de ser, tot té el seu “altre” Temps, i en aquest món sí que som capaços de re-capgirar successos inesperats. No és fàcil. S’ha de ser valent, i així com podem sortir de tot el que es pugui esdevenir dins la realitat onírica, també podem ser xuclats per l’espiral de la Por, i caure i caure per no trobar mai la fi. La qüestió és, doncs, saber-se’n sortir.
Aquesta és la història d’una de tantes vides. Real o irreal, tan se val…

 

I

Amb el peus penjats en el no-res, en Max es balanceja mentre entona una melodia estranya, però dolça. Sota seu, el gran buit es fon en una espiral de boira cada cop més espessa que desapareix en l’infinit; a sobre, però, un cel blau lluu amb tota la seva calma i generositat.
El cap d’en Max no pot parar de pensar, idees vertiginoses brollen l’una darrera l’altra sense donar respir, i es colapsen les unes amb les altres sense que ell en pugui treure res de clar. Les respostes se li escapen, i ja no sap quines són les preguntes. El seu cap és un garbuix de mots inconexos, de sensacions esfereïdores barregades amb sabors de plaer, no entén res de res i tot aquest esforç l’esgota infinitament. Fa setanta-dues hores que ha fugit de casa. A hores d’ara ja deu tenir tota la comarca al seu darrera. Però ell és molt lluny, assegut a la punta d’aquell penya-segat, amb els peus penjant a l’ombra, intentant cercar un nou món que ningú no ha vist mai.

II

Un aroma indefinit s’escola pel seu nas retornant-lo altra cop a la vigília. En Max obre ulls al mateix instant que nota com un cop l’empeny amb força cap a una banda, just a l’instant en què un camió de gran tonatge passa pel seu costat i amb el rebuf l’escup contra un mur. Enclastat a la paret sent com el clàxon histèric s’allunya mentre el seu cos s’escola mur avall fins a quedar bocaterrosa. En un primer moment, no acaba d’entendre el que li ha passat, tot ha estat tan ràpid i ell era tan lluny…, però en veure’s per terra de seguida reacciona i ho comprèn.
Aleshores, ja s’ha format un cercle de curiosos al seu voltant, en Max en sent les veus i en percep la presència. Encara està molt atordit i li costa de moure’s, però quan aixeca el cap per mirar-los només veu unes màsqueres horribles. La impressió és brutal, un bestiari complert l’està observant. El seu cor se sobresalta, i amb els batecs encara colpint-li el pit mira esglaiat aquells personatges. Tots el criden i li allarguen la mà perquè els segueixi. Criden molt i discuteixen entre ells donant cadascú les seves raons per les quals en Max els hauria de seguir només a ells.
Una ovella crida: “Vine amb mi, jo t’ensenyaré el camí de Déu i et Ell et salvarà”. Un porc xiscla més fort: “No, vine amb mi. Amb mi tindràs seguretat, jo et puc oferir de tot a canvi de la teva confiança… i dels teus diners, és clar”, acaba xiuxiuejant. I un tercer brama per boca de caball: “No li’n facis cas. Uneix-te al Partit, nosaltres som els únics que vetllarem per tu”.

I així es van succeint aquelles veus esgarrifoses, com crits de voltors esbarallant-se per la seva carronya, fins que finalment arriben un parell de gossos malcarats que només amb quatre crits i ensenyant unes grans porres fan marxar tothom d’un plegat: “¡Dispérsense, aquí ya no hacen nada!”. I el bestiari, mormolant, comença a desfilar decebut per no haver pogut aconseguir aquella jove presa.

III

En Max resta sol. La nit és fosca i només un parell de fanals mal il.luminen aquell carrer deixat. Amb tota la fressa no ha pogut observar on és, i ara es veu en un carreró obscur i brut que dóna a una gran avinguda, segurament de la part baixa de la gran ciutat. S’aixeca amb compte mentre s’espolsa la roba. Es nota masegat i atabalat i busca un recó tranquil per fumar un cigarret. El troba, i s’asseu en un dels esglaons trencats d’una casa vella i aparentment abandonada. I mentre engoleix l’aromàtic fum “es deixa anar”.
No sap ben bé el temps que ha passat quan sent una veu serena darrera seu que li diu: Vols que parlem? En Max es gira però no veu ningú, els seus ulls cerquen en l’obscuritat d’aquell gran portal, però l’únic que hi ha allà és un gran gat ros assegut a la barana del replà. Ets tu qui m’ha parlat? – li demana el noi mig estranyat. El gat resta indiferent i ni s’immuta, està rentant-se una pota i tota la seva atenció gira en aquest afer. En Max se’l continua mirant i llavors comprèn que és boig en pensar que un gat li vol conversa, i els seus ulls comencen altre cop la recerca de la veu. No cal que busquis més, home, que ja m’has trobat-. La veu, ara en to burleta, sorgeix altre cop del mateix lloc, i quan en Max es torna a girar li sembla que el gat somriu. Sense deixar de mirar-lo, el gat es fa una darrera llepada a la pota dreta i li diu:

Deixa’m que em presenti. Sóc l’Alf. Visc aquí i visc allà, perquè no hi ra res que em retingui enlloc. La casualitat ha fet que ens creuéssim pel camí, i ja fa estona que t’observo. No els facis cas en aquell munt de bèsties, t’omplirant el cap amb les seves “paraules” per atraure’t a la seva conveniència, però seguir-los no és la teva missió.-

Ah, no?- demana el noi, que encara està al.lucinant. No.- diu el gat amb contundència, l’única missió de l’home en aquesta terra és la de recordar.- En Max se’l queda mirant perplex, no s’acaba de creure que aquest gat, que ara es grata l’orella amb la pota del darrera, li estigui parlant, i menys encara filosofant. Però darrerament li passen coses tan estranyes que ja no sap què pensar. Recordar? Què vols dir?- diu el noi, cada cop més interessat. El gat, que ara es renta la cara, se’l queda mirant durant una estona i finalment diu: És difícil d’explicar, sou tan cecs els humans! Però tu m’has caigut bé, tens un no sé què d’innocència que m’agrada, i per això ho intentaré, malgrat que t’he de dir que ara no tinc pas gaire temps.- I sense esperar resposta, aquell gat vell, ros i gros va fer un salt i es va plantar al mig del carrer. Segueix-me, haig de fer una ullada per allà dins i m’hi pots acompanyar.- I seguidament tots dos es dirigeixen cap al fons del carreró l’un al costat de l’altre.

   - Mira, quan et parlo de recordar no em refereixo a allò que en diuen fer    memòria- diu el gat. No es tracta de rememorar experiències viscudes, ni d’evocar imatges o situacions passades com saber què vas menjar ahir o bé on vas anar de vacances quan tenies deu anys. No, no es tracta de res d’això. Es tracta d’aprehendre dels records. Això significa anar molt més enllà de la memòria, significa passar per tots els records fins arribar a un únic record ancestral que ho conté tot, significa deslligar-se de tot allò après i només guardar-ne l’essència. Però això no és fàcil, ja t’ho dic jo. Per aprehendre dels records s’ha d’arribar a un estat total de puresa, quedar nu de lligams, tan sols així es pot aprehendre en la memòria del record. Només quan ja no trobis diferències en res i notis que tot forma part d’un de sol, seràs capaç de recordar-ho tot, i també d’oblidar-ho tot. Llavors hauràs après. I ara haig de marxar, hi ha una gateta més avall que m’està esperant.-

IV

Un cop de vent el desvetlla de sobte, i com si una veu fugissera li hagués acabat de mostrar un Tot, ara veu clar que el “viatge” no és cap enfora, sinó ben endins. Aixeca el cap i mira. Tot gira vertíginosament al seu voltant. Una força suprema el manté a lloc, quiet, fora de tot temps i espai, envoltat d’un silenci mort que el cobreix com una campana de vidre, i que aixeca al seu voltant una aura incandescent que el resguarda de l’estrèpid brugit de la matèria revolucionada.
Llavors entra en un estat de meditació, les seves mans miren cap al cel mentre els seus ulls es fixen en la terra. I el temps passa i no es detura, però ell ja no és en aquest temps, ell se n’ha anat molt lluny en un viatge etern.

I quan finalment ha pogut resorgir, ho ha fet envoltat de lluminositat. Ara ja pertany a la dimensió de l’Amor, on tot és net i clar. En Max es posa d’enpeus i sense mirar enrera comença el seu caminar amb el cor obert i els ulls closos.

« NEW LOOK by Leo Mariño

Ja tenim data per Verkami!!! »

---