f m y v C
^

Capítol III

En Max resta sol. La nit és fosca i només un parell de fanals mal il.luminen aquell carrer deixat. Amb tota la fressa no ha pogut observar on és, i ara es veu en un carreró obscur i brut que dóna a una gran avinguda, segurament de la part baixa de la gran ciutat. S’aixeca amb compte mentre s’espolsa la roba. Es nota masegat i atabalat i busca un recó tranquil per fumar un cigarret. El troba, i s’asseu en un dels esglaons trencats d’una casa vella i aparentment abandonada. I mentre engoleix l’aromàtic fum “es deixa anar”.
No sap ben bé el temps que ha passat quan sent una veu serena darrera seu que li diu: Vols que parlem? En Max es gira però no veu ningú, els seus ulls cerquen en l’obcuritat d’aquell gran portal, però l’únic que hi ha allà és un gran gat ros assegut a la barana del replà. Ets tu qui m’ha parlat? – li demana el noi mig estranyat. El gat resta indiferent i ni s’immuta, està rentant-se una pota i tota la seva atenció gira en aquest afer. En Max se’l continua mirant i llavors comprèn que és boig en pensar que un gat li vol conversa, i els seus ulls comencen altre cop la recerca de la veu. No cal que busquis més, home, que ja m’has trobat-. La veu, ara en to burleta, sorgeix altre cop del mateix lloc, i quan en Max es torna a girar li sembla que el gat somriu. Sense deixar de mirar-lo, el gat es fa una darrera llepada a la pota dreta i li diu: Deixa’m que em presenti. Sóc l’Alf. Visc aquí i visc allà, perquè no hi ra res que em retingui enlloc. La casualitat ha fet que ens creuéssim pel camí, i ja fa estona que t’observo. No els facis cas en aquell munt de bèsties, t’omplirant el cap amb les seves “paraules” per atraure’t a la seva conveniència, però seguir-los no és la teva missió.- Ah, no?- demana el noi, que encara està al.lucinant. No.- diu el gat amb contundència. L’única missió de l’home en aquesta terra és la de recordar.- En Max se’l queda mirant perplex, no s’acaba de creure que aquest gat, que ara es grata l’orella amb la pota del darrera, li estigui parlant, i menys encara filosofant. Però darrerament li passen coses tan estranyes que ja no sap què pensar. Recordar? Què vols dir?- diu el noi, cada cop més interessat. El gat, que ara es renta la cara, se’l queda mirant durant una estona i finalment diu: És difícil d’explicar, sou tan cecs els humans! Però tu m’has caigut bé, tens un no sé què d’innocència que m’agrada, i per això ho intentaré, malgrat que t’he de dir que ara no tinc pas gaire temps.- I sense esperar resposta, aquell gat vell, ros i gros va fer un salt i es va plantar al mig del carrer. Segueix-me, haig de fer una ullada per allà dins i m’hi pots acompanyar.- I seguidament tots dos es dirigeixen cap al fons del carreró, l’un al costat de l’altre.
Mira, quan et parlo de recordar no em refereixo a allò que en diuen fer memòria- diu el gat. No es tracta de rememorar experiències viscudes, ni d’evocar imatges o situacions passades com saber què vas menjar ahir o bé on vas anar de vacances quan tenies deu anys. No, no es tracta de res d’això. Es tracta d’aprehendre dels records. Això significa anar molt més enllà de la memòria, significa passar per tots els records fins arribar a un únic record ancestral que ho conté tot, significa deslligar-se de tot allò après i només guardar-ne l’essència. Llavors es va quedar uns moments en silenci perquè el noi pugués pensar. Després va continuar: Però això no és fàcil, ja t’ho dic jo. Per aprehendre dels records s’ha d’arribar a un estat total de puresa, quedar nu de lligams, tan sols així es pot aprehendre en la memòria del record. Només quan ja no trobis diferències en res i notis que tot forma part d’un de sol, seràs capaç de recordar-ho tot, i també d’oblidar-ho tot. Llavors hauràs après. I ara haig de marxar, hi ha una gateta més avall que m’està esperant.-

«
 
»