f m y v C
^

Capítol IV

Un cop de vent el desvetlla de sobte, i com si una veu fugissera li hagués acabat de mostrar un Tot, ara veu clar que el “viatge” no és cap enfora, sinó ben endins. Aixeca el cap i mira. Tot gira vertíginosament al seu voltant. Una força suprema el manté a lloc, quiet, fora de tot temps i espai, envoltat d’un silenci mort que el cobreix com una campana de vidre, i que aixeca al seu voltant una aura incandescent que el resguarda de l’estrèpid brugit de la matèria revolucionada.
Llavors entra en un estat de meditació, les seves mans miren cap al cel mentre els seus ulls es fixen en la terra. I el temps passa i no es detura, però ell ja no és en aquest temps, ell se n’ha anat molt lluny en un viatge etern.
I quan finalment ha pogut resorgir, ho ha fet envoltat de lluminositat. Ara ja pertany a la dimensió de l’Amor, on tot és net i clar. En Max es posa d’enpeus i sense mirar enrera comença el seu caminar amb el cor obert i els ulls closos.

«
 
»